La sinestèsia és també una figura retòrica que, a més de la barreja de sensacions auditives, visuals, gustatives, olfactives i tàctils, associacia elements procedents dels sentits físics amb sentiments.
Hi ha precedents de l'ús d'aquesta figura en la literatura clàssica, com ara Virgili. A Espanya va ser utilitzada pels escriptors barrocs. Però van ser els poetes francesos que la van posar de moda a la lírica, especialment durant el corrent anomenat simbolisme, que a Espanya va aparèixer dins de l'anomenat modernisme literari. Així, per exemple, el poeta simbolista francès Arthur Rimbaud va crear un sonet dedicat a les vocals, adjudicant a cadascuna d'elles un color distintiu, i els poetes modernistes com Rubén Darío podien parlar dolços blaus (gust més vista) .
En aquest cas, es tracta d'una sinestèsia de primer grau, ja que són impressions de dos sentits corporals diferents; però si s'associa la impressió d'un sentit del cos a una emoció, un objecte o una idea, es tracta ja d'una sinestèsia degradada o indirecta, o més aviat de l'anomenada sinestèsia de segon grau, per exemple, agra malenconia.
Però és Juan Ramón Jiménez qui la fa servir amb més assiduïtat i perfecció, al qual seguiran després els poetes del 27.
Personatges com Charles Baudelaire, Nikolai Rimski-Korsakov, Vladimir Nabokov, Marcel Proust, Alexander Scriabin i Olivier Messiaen, Axel Lovengreen, Justin Chancellor entre d'altres, tenien aquesta facultat.
0 comentaris on "La sinestèsia literària"
Publica un comentari a l'entrada