Normes de Castelló del 1932

Al 1932, en Castelló, s'arribà a un acord ortogràfic conegut com "Les normes de Castelló" o "Normes del 32", encara que en realitat el document tan sol parla de unes simples basses que per la seua curta extensió es mostren totalment insuficients per regular l'ortografia de la Llengua Valenciana. A demés les basses de Castelló tenien tan sols un valor provisional.
Al preàmbul de aquestes mateixes basses es reconeix que segurament són imperfectes i que a les "noves generacions", correspondrà perfeccionar-les i millorar-les.

Al començament del segle XX, existien dos corrents d'escriptors en valencià. Uns, de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Altres, del moviment de la Renaixença valenciana, que escrivien amb una ortografia massa arcaïtzant. Vora 1930, un grup d'escriptors jóvens promogueren, en la revista Taula de Lletres Valencianes, una campanya per tal de fer unes normes unitàries.

L'any 1930 fou especialment significatiu per l'elevat nombre d'iniciatives en favor del valencià, com ara l'aparició del llibre de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. La dimissió de Primo de Rivera suscità a València i a tot Espanya el naixement d'unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l'editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que considerem l'iniciador de l'etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià. El propòsit era, com afirma el manifest, «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians doptaren unes solucions ortogràfiques consensuades. «Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord», proclamaven amb fermesa.

Esta idea va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que les va impulsar.

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases, que es coneix com a Normes de Castelló. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor les donaren a conéixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.

Tot i aquesta unanimitat,la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes de l'Institut d'estudis Catalans i veien com un pas enrere l'adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l'esperit de consens i la voluntat d'arribar a un acord s'imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.

Posteriorment, durant el franquisme, certs sectors valencians entre els quals destacà Lo Rat Penat es desmarcaren de l'acord, cosa que creà el conflicte lingüístic valencià. S'arriba a dir que el mateix Lluís Fullana retractà d'haver signat les normes.

I aixó es tot!